Catalunya suma set dies més d’espera mèdica que la resta de l’Estat.
Els treballadors a Catalunya triguen aproximadament una setmana més a ser atesos per un metge que la mitjana de la resta de l’Estat. La diferència entre els temps d’espera situa l’atenció primària catalana en gairebé vint i cinc dies per obtenir visita al centre de referència, davant dels divuit dies de mitjana estatal. Aquesta bretxa s’ha convertit en un dels principals punts de tensió del sistema sanitari i ha reobert el debat sobre la capacitat de resposta dels centres d’atenció primària.
La Conselleria de Salut ha impulsat recentment una campanya informativa als CAP per promoure un ús adequat de les baixes laborals el “bon ús”. En aquest context, el Departament recorda que Catalunya concentra prop del disset per cent de les persones ocupades de l’Estat, però registra al voltant del vint i cinc per cent de les baixes. Les dades s’emmarquen en un escenari de pressió creixent sobre el sistema sanitari, especialment en el primer nivell assistencial.
Les xifres mostren que els treballadors catalans falten de mitjana unes vuit hores al mes per motius de salut, el doble que fa una dècada. Tot i aquest increment, la major part de les absències són de curta durada. Aproximadament la meitat de les baixes duren entre un i tres dies i tres de cada quatre no superen els quinze dies, un patró que s’explica en part per la composició demogràfica del mercat laboral i per la presència d’una població ocupada relativament jove.
Més enllà de les dades laborals, diversos indicadors apunten a un malestar generalitzat. Segons una enquesta de la Generalitat, més de la meitat dels treballadors asseguren haver anat a la feina tot i trobar-se malalts. A això s’hi afegeix que una de cada tres persones pren analgèsics relacionats amb la seva activitat laboral, segons un estudi universitari. Aquestes pràctiques reflecteixen la dificultat per accedir de manera àgil a l’atenció mèdica i per resoldre problemes de salut en temps raonables.
Un altre element que condiciona els temps d’espera és el nivell de recursos destinats al sistema sanitari. Catalunya se situa entre les comunitats que destinen un percentatge més baix del seu producte interior brut a sanitat, amb un cinc coma set per cent. A escala europea, aquest esforç pressupostari és comparable al d’altres territoris amb sistemes sota pressió, fet que influeix directament en la capacitat assistencial.
En paral·lel, l’impacte econòmic de les absències vinculades a la salut és rellevant. Les estimacions situen en uns disset mil milions d’euros anuals els ingressos que l’economia catalana deixa de generar a causa de les incapacitats temporals, una magnitud que equival aproximadament al cinc per cent del PIB català o a una part molt significativa del pressupost públic.
El component demogràfic també hi té un paper destacat. El pes creixent dels treballadors majors de cinquanta cinc anys, que ja representen una cinquena part de la població ocupada, està associat a processos de baixa més llargs. En aquest grup, la durada mitjana de les incapacitats supera àmpliament la dels treballadors més joves.
Les patologies més habituals darrere d’aquestes absències continuen sent les malalties del sistema osteomuscular, els problemes de salut mental i els traumatismes. En conjunt, el retrat que dibuixen les dades posa l’atenció primària al centre del debat, amb els temps d’espera com un dels principals reptes pendents del sistema sanitari català.
