La Tolrana: la veu que encara plora pels carrers de Girona
El 17 de setembre de 1391, a Girona, encara hi havia por.
No era una por estranya ni indefinida. Tenia forma de carrer tancat, de porta barrada, de pas apressat i de gent que parlava en veu baixa. Feia poques setmanes que els avalots contra els jueus havien sacsejat la ciutat, i al Call res no havia tornat a ser com abans. Les pedres continuaven al mateix lloc. Els carrerons, també. Però l’aire havia canviat.
Aquell dia, a la Torre Gironella, hi van trobar el cos d’una dona.
Decapitada.
Segons la tradició, era una jueva culta i respectada, coneguda com la Tolrana. Ningú no ha pogut aclarir mai del tot què li va passar ni qui la va matar. Hi ha qui va creure que havia estat víctima dels cristians que havien atiat els assalts. Altres, en canvi, van insinuar que la seva mort amagava alguna cosa més fosca, algun secret que no convenia explicar ni tan sols dins del mateix Call.
I potser és justament per això que la seva història no s’ha esborrat.
Perquè a Girona hi ha llegendes que s’expliquen com tantes altres, amb noms, detalls i finals més o menys clars.
Però la de la Tolrana no.
La de la Tolrana sempre s’ha dit amb una certa reserva, gairebé amb respecte. Com si explicar-la massa bé fos una manera de molestar alguna cosa que encara no ha acabat de descansar.
No se la veu.
Això és el primer que repeteix tothom.
La Tolrana no és, segons la llegenda, una aparició blanca passejant pels carrers ni una ombra dreta al mig d’un portal. El que queda d’ella no és una figura.
És una veu.
Una veu de dona.
Un plor llarg, baix, carregat d’una tristesa antiga. De vegades sembla una lamentació. De vegades, una cançó estranya, dita en una llengua que ningú no acaba d’entendre. I el més inquietant és que mai no se sap d’on surt exactament. Sents que s’acosta. Al cap d’uns segons sembla allunyar-se. Et penses que la tens a tocar, al final del carrer. Gires cantonada i no hi ha ningú.
Només pedra.
Només nit.
Només el ressò.
Hi ha qui diu que aquests laments s’han sentit sobretot pels carrerons del Barri Vell, a la zona del Call, i també cap al Passeig Arqueològic, allà on la ciutat medieval encara sembla guardar una part de si mateixa fora del temps. No parlem de quatre històries dites per fer bonic. Durant anys, persones de Girona que no tenien fama ni de fantasioses ni de supersticioses van assegurar haver sentit aquella veu.
Sempre de nit.
Sempre quan els carrers queden més buits.
Sempre quan la ciutat sembla tornar, per unes hores, a una altra època.
Potser el lloc hi ajuda.
Qui ha caminat a poc a poc pel Call jueu quan ja s’ha fet fosc sap que hi ha racons que no necessiten cap llegenda per impressionar. Escales estretes. Pedres humides. Voltes que fan de túnel. Cantonades on la llum arriba tard i marxa aviat. Les cases s’alcen tan a prop les unes de les altres que, en certs punts, sembla que s’estiguin tancant al damunt teu.
I si a això hi sumes una història antiga, una mort violenta i una veu que no es deixa atrapar, ja tens prou perquè el cap faci la resta.
Però no tot és imaginació.
Això és el que fa més interessant la llegenda.
La Tolrana no surt del no-res. Té un peu, com a mínim, en un episodi històric molt real: els atacs contra la comunitat jueva l’any 1391. Sabem que aquells dies van ser terribles. Sabem que hi va haver fugides, saquejos, conversions forçades i morts. Sabem també que la Torre Gironella va ser refugi per a alguns jueus que intentaven escapar de la violència.
I sabem que, a partir d’aquí, la ciutat va començar a recordar una dona que ja no va marxar mai del tot.
Potser només és una manera de conservar la memòria.
Potser cada ciutat necessita donar una veu als qui van morir sense justícia, sense explicació o sense descans.
Però també podria ser una altra cosa.
Perquè hi ha històries que, fins i tot sabent d’on vénen, continuen fent nosa a la raó.
Imagina’t caminant sol una nit pel Call. Ja no hi ha turistes. Ja no hi ha botigues obertes. Només el so dels teus passos i alguna finestra llunyana. Puges cap a la zona de la Torre Gironella. L’aire és quiet. I de cop, sense veure ningú, sents una dona que plora.
No un crit.
No una veu clara.
Més aviat un lament antic, cansat, com si portés segles repetint la mateixa pena.
T’atures.
Escoltes.
Ara sembla a la teva esquerra.
Ara més amunt.
Ara al darrere.
Però quan et gires, no hi ha res.
I és llavors quan entens per què la llegenda ha durat tant.
No perquè algú la volgués adornar.
Sinó perquè hi ha silencis de Girona que, quan cau la nit, encara semblen tenir veu.
I alguns asseguren que, si la sents una vegada, no l’oblides mai més.
Perquè no sembla la veu d’algú que busca espantar.
Sembla la veu d’algú que encara espera ser escoltat.
Més capítols de Girona Misteriosa
