La nit que alguna cosa va baixar del cel a Sant Jordi Desvalls
El 26 d’octubre de 1958, quan la foscor començava a caure sobre les comarques gironines, un motorista va veure alguna cosa que no oblidaria mai.
Es deia José Luis Angelú, tenia uns quaranta anys i era comerciant. Aquell vespre circulava per carretera quan una llum estranya li va cridar l’atenció.
Venia del cel.
Es desplaçava amb rapidesa i perdia altura en direcció a una zona boscosa. Durant uns instants, Angelú va seguir-ne el moviment fins que la claror va desaparèixer entre els arbres.
La primera cosa que li va passar pel cap va ser que un avió havia caigut.
I si hi havia algú ferit?
No podia saber-ho sense acostar-s’hi.
Va decidir anar a comprovar què havia passat.
Encara no ho sabia, però acabava de prendre la decisió que el convertiria en protagonista d’un dels relats més singulars de la ufologia gironina.
La història situa l’episodi a la zona entre Sant Jordi Desvalls i Cervià de Ter. Era una època en què, lluny dels pobles, la nit s’imposava amb una facilitat que avui costa d’imaginar. Sense la il·luminació de les carreteres modernes, un bosc podia convertir-se en una massa fosca on resultava difícil distingir què hi havia uns metres més enllà.
Angelú es va dirigir cap a l’indret on havia vist desaparèixer aquella llum.
Esperava trobar restes d’un accident.
Però entre els arbres no hi havia cap avió destrossat.
Hi havia una altra cosa.
Una estructura metàl·lica d’una forma que no sabia identificar.
Segons el testimoni que posteriorment recollirien els investigadors, l’objecte tenia aproximadament vuit metres de diàmetre. La seva superfície recordava l’alumini i el cos semblava format per dues parts corbades unides per les vores.
Com dos plats encarats.
A sota sobresortien unes estructures semblants a potes.
A sobre, una mena de cúpula transparent.
No s’assemblava a cap aeronau convencional.
Però el més desconcertant encara havia d’arribar.
Angelú va distingir moviment.
Primer, a la part superior de l’aparell.
Darrere la superfície transparent semblava haver-hi una figura. Algú, o alguna cosa, ocupava aquell espai.
Després va dirigir l’atenció cap a terra.
Allà n’hi havia dues més.
El relat les descriu com éssers de poca alçada, d’aproximadament un metre, amb una aparença vagament humana i el cap considerablement ample en proporció al cos.
Portaven una indumentària fosca.
Però no era només el seu aspecte el que feia extraordinària aquella escena.
Era el que estaven fent.
Les dues figures es movien pel terreny, aparentment ocupades a recollir alguna cosa.
No semblaven actuar amb la precipitació que es podria esperar després d’un accident. Tampoc, segons el relat, van intentar acostar-se al motorista.
Continuaven amb la seva activitat.
I aquella tercera presència romania dins la cúpula.
Resulta difícil imaginar una escena més estranya per a un home que havia anat fins allà pensant que potser trobaria un pilot ferit.
Un bosc de Girona.
Una màquina desconeguda.
Tres figures que no s’assemblaven a ningú que hagués vist abans.
I cap explicació.
El testimoni atribuït a Angelú parla d’una observació que s’hauria prolongat durant aproximadament quinze minuts.
Un quart d’hora pot passar de pressa quan no succeeix res.
Però davant d’una cosa que no comprens, quinze minuts poden semblar una eternitat.
Durant aquell temps, segons la seva descripció, va poder observar l’estructura de l’aparell i els moviments de les figures. No va explicar cap conversa amb elles ni cap intent de comunicació.
El relat tampoc no diu què recollien.
Aquest detall quedaria sense resposta.
Fins que alguna cosa va canviar.
El so de l’aparell es va intensificar.
L’objecte va començar a elevar-se en diagonal, allunyant-se dels arbres. Va prendre direcció est i, en molt poc temps, va desaparèixer.
Amb ell van marxar les tres figures.
Aquella claror que havia descendit del cel ja no hi era.
I el bosc va quedar novament a les fosques.
La història d’Angelú acabaria recollida en treballs dedicats als suposats aterratges d’objectes voladors no identificats, entre els quals els de l’investigador Vicente-Juan Ballester Olmos.
Amb els anys, els detalls de l’aparell i dels seus ocupants passarien a formar part dels relats sobre trobades amb éssers desconeguts.
Però hi ha una cosa que continua fent especialment inquietant aquest episodi.
Angelú no va descriure una nau que hagués aparegut per impressionar ningú.
Va explicar que aquelles figures semblaven estar ocupades en una tasca.
Recollien alguna cosa del terra.
No sabem què.
La llegenda moderna dels ovnis està plena de llums que travessen el firmament, objectes que desapareixen a velocitats impossibles i testimonis que asseguren haver vist figures darrere finestres il·luminades.
Però aquesta història té un detall diferent.
Aquells éssers, segons el motorista, havien baixat.
Havien sortit de l’aparell.
I havien dedicat una estona a fer alguna cosa en aquell bosc.
Imagina per un moment el lloc després de la seva partida.
Les branques immòbils.
La terra sota els arbres.
La foscor recuperant cada racó que uns instants abans havia estat il·luminat.
Ja no queda cap figura.
Cap resplendor.
Cap aparell metàl·lic.
Només el mateix bosc que hi havia abans.
I aleshores apareix una pregunta que resulta difícil d’apartar del pensament.
Si aquelles figures havien vingut a recollir alguna cosa, significava que sabien on trobar-la?
Perquè, si el relat d’aquella nit es pren tal com va ser explicat, el més estrany no és que un objecte desconegut baixés del cel.
És imaginar que, en algun lloc d’aquell bosc gironí, hi havia alguna cosa que els seus ocupants consideraven prou important per venir-la a buscar.
I que potser nosaltres hem passat moltes vegades pel mateix lloc sense saber què hi havia sota els nostres peus.
MÉS CAPÍTOLS DE GIRONA MISTERIOSA
