El Gorg dels Banyuts: el lloc on l’infern s’obre de nit

Hi ha indrets on la gent gran deia que era millor no acostar-se quan es feia fosc. No perquè els camins fossin perillosos o perquè fos fàcil perdre’s entre els arbres. El motiu era un altre. Una por antiga, transmesa de pares a fills, que havia sobreviscut durant generacions.

Al Ripollès, prop de Gombrèn, hi ha un d’aquests llocs.

L’anomenen el Gorg dels Banyuts.

És un racó envoltat de vegetació, amb una aigua que, segons la llum del dia, pot semblar gairebé negra. Un lloc que convida a aturar-se, a escoltar el soroll de l’aigua i a contemplar la quietud del bosc.

Però la llegenda explica que aquella quietud és enganyosa.

Perquè, fa molts segles, el gorg va ser l’escenari d’una condemna terrible.

I el condemnat encara no hauria acabat de pagar-la.

El seu nom era Arnau.

El Comte Arnau.

Senyor de terres i castells, la tradició el descriu com un home poderós, orgullós i cruel. Un noble que imposava la seva voluntat sense preocupar-se gaire del patiment dels altres. Les històries sobre els seus abusos es van estendre per les muntanyes del Ripollès fins a convertir-lo en una figura temuda.

Es deia que havia fet treballar els seus homes sense pagar-los allò que els devia. Que havia trencat promeses solemnes. Que ni tan sols els llocs sagrats havien aconseguit frenar els seus desitjos.

Però hi ha pecats que, segons les velles llegendes, no es poden enterrar amb el cos.

I Arnau estava a punt de descobrir-ho.

Una de les versions més fosques de la seva història ens porta precisament fins al Gorg dels Banyuts.

Expliquen que dos servidors del comte, que en realitat eren éssers infernals amb aparença de bocs, el van conduir fins a aquell indret. Durant molt de temps, Arnau havia viscut convençut que el seu poder no tenia límits. Que ningú no podia exigir-li comptes.

Aquella vegada, però, els qui l’acompanyaven no obeïen les seves ordres.

Obeïen algú altre.

El camí acabava davant del gorg.

L’aigua s’estenia fosca sota els arbres. Les roques i la vegetació tancaven aquell racó de muntanya com si el separessin de la resta del món.

I allà, segons la llegenda, els dos servidors van revelar la seva naturalesa.

Ja no eren simples homes al servei d’un senyor.

Eren els encarregats de cobrar un deute.

Un deute que Arnau havia acumulat durant tota una vida.

La tradició explica que els dos éssers van arrossegar el comte cap a les profunditats del gorg. Aquella aigua es convertia, així, en una entrada a l’infern.

Arnau, que havia dominat homes i terres, no va poder escapar del seu destí.

El senyor va desaparèixer.

Però la seva condemna tot just començava.

Perquè la mort no li va portar el descans.

Les llegendes del Ripollès expliquen que el Comte Arnau fou condemnat a cavalcar eternament. El seu cavall, envoltat de flames, travessaria les muntanyes durant la nit, mentre el seu amo continuava pagant pels pecats comesos en vida.

No era un viatge amb destinació.

Era un càstig sense final.

El cavaller havia de tornar una vegada i una altra, sense poder aturar-se, sense trobar repòs.

I durant generacions, la gent d’aquelles contrades va conservar el record d’aquella presència.

Quan la nit cobria les muntanyes, el Comte Arnau deixava de ser només un personatge d’una història antiga.

Es convertia en una possibilitat.

La possibilitat de sentir un cavall allà on no hi havia cap camí transitat.

De veure una resplendor entre els arbres.

De descobrir, massa tard, que no tots els genets que travessen la foscor pertanyen al món dels vius.

El més inquietant del Gorg dels Banyuts és que la llegenda no situa la condemna en un castell desaparegut ni en un indret impossible de trobar.

El gorg existeix.

És allà, entre les muntanyes de Gombrèn.

L’aigua continua ocupant el mateix racó de bosc que la tradició va convertir en escenari d’aquella desaparició.

I això dona a la història una força particular.

Perquè qualsevol persona pot acostar-s’hi.

Pot contemplar les roques, els arbres i l’aigua.

Pot intentar imaginar el moment en què els dos servidors van deixar de fingir que eren humans.

I pot preguntar-se per què aquell indret, entre tants altres de la comarca, va acabar associat a una entrada de l’infern.

La llegenda del Comte Arnau ha sobreviscut durant segles perquè parla de la crueltat, de la culpa i d’una condemna de la qual no es pot fugir.

Però al Gorg dels Banyuts hi ha una altra cosa.

Una idea més antiga i més fosca.

La d’un lloc on la frontera entre dos mons es va obrir una vegada.

I on ningú no ha pogut assegurar que quedés tancada per sempre.

Potser per això, quan cau la nit sobre Gombrèn i el bosc queda en silenci, resulta tan fàcil imaginar el soroll llunyà d’uns cascos colpejant la terra.

Un galop que s’acosta.

Una claror que apareix entre els troncs.

I un genet que continua buscant, segle rere segle, una sortida de la seva condemna.

Però si alguna nit sents un cavall a prop del Gorg dels Banyuts, recorda una cosa: segons la llegenda, el Comte Arnau no cavalca per arribar enlloc. Cavalca perquè l’infern encara no l’ha deixat descansar.