Les goges: entre les aigües, les coves i la llegenda
Hi ha noms que sobreviuen perquè algú continua pronunciant-los. I n’hi ha d’altres que semblen haver quedat enganxats als llocs.
Goges.
A les comarques gironines, aquest nom apareix lligat a coves, esquerdes, boscos i aigües. Dones d’una bellesa extraordinària, éssers difícils de veure i encara més difícils d’entendre. No eren fantasmes. Tampoc bruixes. La tradició les situava en un món propi, molt a prop del nostre, però separat per una frontera que era millor no travessar.
I en pocs llocs aquesta frontera resulta tan visible com a les Estunes, a Porqueres.
Allà, el bosc creix damunt d’una gran massa de travertí trencada per esquerdes profundes. Algunes formen passadissos estrets entre parets de pedra. D’altres s’endinsen sota la vegetació fins que la llum gairebé desapareix.
Són reals.
S’hi pot entrar.
Però durant generacions aquelles obertures van ser alguna cosa més que esquerdes.
Eren les portes dels palaus de les goges.
L’escriptor banyolí Antoni Maria Rigau va recollir aquella tradició tal com l’havia sentit explicar als més grans. Entre aquells records hi havia una advertència especialment dirigida als joves: no tafanejar massa per les esquerdes de les Estunes.
Perquè alguns, deien, hi havien entrat i no n’havien tornat.
Els palaus sota la pedra
La llegenda situava les goges sota terra, en grans palaus amagats darrere les roques. Allà celebraven les seves festes, cantaven i filaven durant hores.
De vegades no calia veure-les.
N’hi havia prou amb sentir-les.
Una veu enmig del bosc.
Una música llunyana.
Una resplendor sorgint d’una esquerda quan al voltant només hi havia foscor.
Però arribar fins a elles no era fàcil.
Les entrades als seus dominis estaven protegides per unes xarxes teixides amb fils tan fins que gairebé resultaven invisibles. Una mena de teranyina situada entre el món dels humans i el de les goges.
El perill era descobrir-la massa tard.
Els vells relats advertien que qui traspassava aquella frontera podia quedar atrapat al seu món i no tornar a sortir.
No explicaven què passava després.
Tampoc què trobava exactament aquell que aconseguia arribar als palaus.
Només quedava una idea molt més inquietant:
alguns no tornaven.
I les goges no estaven soles.
Prop de les Estunes, al Corralot, unes oques també van acabar formant part de la llegenda. S’explicava que havien estat encantades per les goges i convertides en guardianes dels seus palaus.
Animals vigilant l’entrada d’un lloc que ningú havia de trobar.
Quan les goges arribaven a Banyoles
Però les goges no passaven totes les nits amagades sota les roques de les Estunes.
Quan arribava la foscor, podien abandonar els seus refugis.
I aleshores apareix Banyoles.
Les nits de lluna, la tradició explicava que les goges sortien de les esquerdes i es dirigien cap a l’Estany de Banyoles. Travessaven la nit fins a arribar a l’aigua, on començaven les seves danses.
Es deia que ballaven sobre la superfície.
Sense enfonsar-s’hi.
Sense enterbolir l’aigua.
I ho feien fins que s’acostava l’alba.
Aquelles dones que durant el dia havien estat amagades sota la pedra apareixien ara sota la lluna. I algun mortal podia arribar a contemplar-les.
Potser aquesta era precisament la temptació.
Perquè les goges no eren descrites com monstres dels quals calgués fugir. Eren extraordinàriament belles. La mateixa tradició de Porqueres conserva aquesta contradicció: podien ser dolces i malvades, i la seva bellesa podia arribar a resultar fatal.
El perill no sempre feia por.
De vegades era bonic.
Quan començava a clarejar, les goges abandonaven l’Estany.
Tornaven cap als seus refugis.
Cap al bosc.
Cap a les esquerdes.
Seguir-les significava descobrir on desapareixien.
I potser també significava acostar-se massa.
Un nom que apareix en altres coves
Les Estunes no són l’únic indret gironí on el nom de les goges ha deixat rastre.
A Sant Julià de Ramis, molt a prop del Ter, existeix el Cau de les Goges, una cavitat real coneguda també pel seu valor arqueològic. Però la tradició popular va acabar relacionant aquell forat a la muntanya amb aquests mateixos éssers femenins.
Torna a repetir-se el paisatge.
Una cova.
Aigua a prop.
Un lloc amagat.
I les goges.
Potser és això el que les diferencia d’altres criatures de les llegendes.
No necessiten cementiris.
No necessiten cases abandonades.
No necessiten morts.
Necessiten aigua, pedra, boscos i un lloc on desaparèixer.
I a les comarques de Girona, aquests escenaris formen part del paisatge des de molt abans que algú comencés a explicar històries sobre les dones que hi habitaven.
No entris
Ara imagina una nit de lluna.
L’Estany ha quedat enrere i t’endinses cap a les Estunes.
No hi ha ningú.
Només els arbres.
Continues pel sender fins que, entre els troncs, veus alguna cosa.
Una claror.
No sembla una llanterna.
Tampoc ve de cap casa.
T’atures.
I aleshores la sents.
Una veu.
Molt fluixa.
Ve de dins del bosc.
Esperes uns segons.
Silenci.
Tornes a caminar.
La veu reapareix.
Aquesta vegada més clara.
La segueixes fins que trobes una esquerda entre les roques.
És prou ampla per entrar-hi.
Fas uns passos.
Al principi encara veus el bosc darrere teu.
Continues.
Les parets s’estrenyen.
La roca és freda.
El passadís gira.
Ara ja no veus la sortida.
Tampoc sents els arbres.
Només aquella veu.
Ve de més endins.
Fas un altre pas.
Alguna cosa et toca la cara.
T’atures de cop.
No veus res.
Allargues la mà.
Els dits topen amb alguna cosa.
Uns fils.
Finíssims.
Gairebé invisibles.
Una xarxa.
I aleshores recordes la història.
Les goges protegien així l’entrada als seus palaus.
Recordes també què explicaven els més grans sobre els curiosos que havien entrat massa endins.
Alguns no havien tornat.
Retires la mà.
Fas un pas enrere.
Després un altre.
Només vols trobar la sortida.
Però no la veus.
Gires el cap.
La veu ha desaparegut.
Silenci.
Comences a caminar més de pressa.
I just quan creus reconèixer el revolt que et portarà de nou al bosc, alguna cosa sona darrere teu.
La mateixa veu.
Però aquesta vegada ja no canta.
Pronuncia el teu nom.
Més capítols de Girona Misteriosa
