Can Busquets: el misteri que s’amaga entre els boscos de Sils
Quan cau la nit als boscos de Vallcanera, Can Busquets queda amagada molt abans que desaparegui l’última claror.
Els arbres l’envolten. El camí s’estreny. I arriba un punt en què, quan mires enrere, costa distingir per on has vingut.
Després apareix la casa.
Gran. Fosca. Quieta.
Durant el dia encara és possible imaginar què havia estat aquell lloc. A finals del segle XIX, Rafael Baster i Victòria Maria de Robert van transformar la finca en Vila Victòria Maria. Hi havia grans sales, estables, jardins, una capella neogòtica i una extensa propietat forestal.
No era una casa perduda al bosc.
Era una casa plena de vida.
I potser per això impressiona més quan està buida.
Amb els anys, Can Busquets va anar quedant sola. La vegetació va avançar, les estances es van deteriorar i el silenci va ocupar els llocs on abans hi havia gent.
Després van arribar les històries.
Primer eren coses petites.
Sorolls.
Passes.
Cops que semblaven arribar d’una altra habitació.
Algunes persones que s’hi havien acostat explicaven haver sentit murmuris. Altres parlaven d’ombres que apareixien durant un instant al final d’un passadís i desapareixien quan intentaven mirar-les bé.
També circulava una història estranya entre alguns motoristes.
Deien que, en acostar-se a determinats punts de la finca, el motor s’aturava.
Intentaven engegar-lo.
Res.
Tornaven a provar-ho.
Res.
Però després d’allunyar la moto uns metres, el motor responia.
Can Busquets començava a tenir fama.
I la fama va portar gent disposada a entrar-hi quan gairebé ningú més ho hauria fet.
De nit.
Amb llanternes.
Amb càmeres.
Amb gravadores.
Travessar la porta era la part fàcil.
Després calia caminar.
Habitacions buides. Parets castigades. Passadissos on la llum de la llanterna no arriba mai del tot al final. Portes obertes que donen a altres estances encara més fosques.
I el silenci.
Sobretot el silenci.
Perquè quan portes prou estona dins d’una casa així, acabes escoltant coses que al principi ignoraves.
La fusta.
El vent.
Alguna cosa que cau.
Un cop llunyà.
Esperes.
No torna a passar.
Continues caminant.
I aleshores el sents darrere teu.
Durant anys, diferents investigadors van entrar a Can Busquets buscant fenòmens que poguessin enregistrar. Amb el temps es van arribar a recopilar desenes psicofonies inquietants.
Algunes semblaven simples murmuris.
Altres, paraules.
I entre aquelles gravacions apareixia alguna cosa especialment incòmoda.
Veus infantils.
Aquí Can Busquets guarda un detall que costa ignorar.
A poc més d’un centenar de metres de la mansió hi havia hagut l’Escola Santa Victòria. A principis del segle XX, els fills dels masovers i de les famílies de la zona anaven a classe allà. Cap al 1922.
L’escola va desaparèixer.
Les veus, segons alguns dels qui van investigar la finca molts anys després, no.
Però Can Busquets encara tenia altres sorolls.
L’any 2015, durant una visita a la finca, uns exploradors van explicar que dins d’una estança deteriorada de la casa dels masovers van sentir una cosa que qualsevol reconeixeria immediatament.
Un rellotge de paret.
Tic.
Tac.
Tic.
Tac.
El so hauria durat prop de mig minut.
Van buscar d’on venia.
No hi havia cap rellotge.
I aleshores va parar.
Aquestes són les històries que han mantingut viu el nom de Can Busquets.
Perquè després n’han aparegut moltes més.
S’ha parlat de morts. De suïcidis. De rituals. De tragèdies amagades entre aquelles parets.
Però no són aquestes històries les que fan més inquietant la casa.
Són les altres.
Les petites.
Les que no necessiten explicar una tragèdia terrible abans de començar.
Un motor que deixa de funcionar quan t’acostes.
Un rellotge que sona on no hi ha cap rellotge.
Una veu infantil en una casa buida.
Unes passes que s’aturen quan tu t’atures.
I potser és això el que ha fet que tanta gent hagi tornat a Can Busquets.
Perquè una vegada pots atribuir-ho al vent.
Dues, a la fusta.
Tres, a algun animal movent-se entre les habitacions.
Però arriba un moment en què deixes de buscar explicacions.
Només escoltes.
Imagina que ets dins.
És de nit.
Has recorregut bona part de la casa i decideixes marxar.
Travesses l’últim passadís.
Arribes a la porta.
Fora només hi ha arbres.
Fas unes passes.
Can Busquets queda darrere teu.
I llavors ho sents.
Un cop.
T’atures.
Silenci.
Continues.
Un altre cop.
Aquesta vegada no sembla venir del bosc.
Ve de la casa.
Et gires.
No hi ha ningú.
Només Can Busquets, fosca entre els arbres.
Esperes uns segons.
Res.
I quan finalment tornes a caminar, arriba l’últim soroll.
No és un cop.
No és un rellotge.
No és una veu.
Són passes.
Dins de la casa.
Una darrere l’altra.
Cada vegada més a prop.
I aquesta vegada hi ha una diferència.
Tu ja ets fora.
Més capítols de Girona Misteriosa
