Aldonça Rossa: la nena que volava amb les bruixes fins a l’estany de Malniu

A la Cerdanya, hi ha un estany envoltat de muntanyes que, durant segles, ha estat relacionat amb les bruixes.

És l’estany de Malniu.

Un indret d’aigües fredes, boscos de pi negre i roques escampades per un paisatge que, quan arriba la boira, sembla quedar apartat de la resta del món.

La tradició popular hi situava reunions nocturnes de bruixes. Deia que, quan la gent dormia als pobles de la vall, hi havia dones que abandonaven les seves cases per trobar-se en aquell racó de muntanya.

Però aquesta història no comença amb una aparició al costat de l’aigua.

Comença amb una nena.

Una nena que va acabar parlant de vols nocturns i trobades amb bruixes davant de persones que tenien el poder de decidir el seu destí.

Es deia Aldonça Rossa.

I vivia en una època en què una acusació de bruixeria podia ser molt més perillosa que qualsevol criatura amagada entre els arbres.

La tradició situa Aldonça Rossa a Bellver de Cerdanya, a començaments del segle XVII. Encara era una criatura, però ja recorria els camins per ajudar a portar diners a casa.

Un dia, mentre anava cap a Puigcerdà per vendre una gallina i llavors de cànem, es va trobar amb una dona.

Es feia dir Juanga.

I deia que era bruixa.

La dona li va parlar d’un món que Aldonça només podia haver sentit anomenar en històries explicades a mitja veu: persones capaces de volar, pocions misterioses, encanteris i poders que no pertanyien a la gent corrent.

Però Juanga no es va limitar a explicar-li aquelles meravelles.

Li va oferir formar-ne part.

La proposta amagava una condició terrible.

Per convertir-se en bruixa, Aldonça havia de renegar de Déu, de la Verge i dels sants. Havia de lliurar la seva ànima al dimoni.

Segons la llegenda, la nena va acceptar.

I va continuar el camí.

Però aquella no seria l’última dona misteriosa que trobaria.

En el trajecte de tornada va conèixer una remeiera que li va ensenyar a tractar les galteres, una malaltia que provocava inflamacions doloroses.

Aldonça va començar a aplicar aquells coneixements.

I va passar una cosa inesperada.

La gent va començar a buscar-la.

Primer, persones del seu entorn. Després, veïns d’altres poblacions. La fama d’aquella nena que semblava saber reconèixer i guarir mals atribuïts a les bruixes es va estendre per la Cerdanya i més enllà.

Alguns deien que fins i tot podia descobrir qui era bruixa.

Que quan mirava determinades dones, hi veia un dimoni damunt l’espatlla esquerra.

Aldonça va començar a ser coneguda com la Bruixeta de Bellver.

Però la fama, en aquells anys, podia convertir-se en una condemna.

El 1620, quan encara no havia complert catorze anys, Aldonça va ser detinguda i jutjada pel comissari del Sant Ofici de Puigcerdà.

La nena que havia guanyat popularitat gràcies a les seves suposades facultats es trobava ara davant d’un tribunal.

I el que explicaria acabaria portant la història fins a un dels indrets més enigmàtics del Pirineu gironí.

L’estany de Malniu.

Segons la narració tradicional, Aldonça va confessar que, durant les nits, volava amb altres bruixes i bruixots per damunt d’aquelles aigües.

Algunes versions del relat encara van més lluny.

Parlen d’una casa de Puigcerdà, d’ungüents aplicats sobre el cos i d’una sortida impossible a través de la xemeneia.

A la teulada l’esperaven altres persones.

Dotze dones.

I un home ben vestit.

Tots plegats haurien emprès el vol cap a Malniu, on se celebrava una reunió de bruixes amb el dimoni.

Imagina la imatge que dibuixava aquella confessió.

Una nit de principis del segle XVII.

Les teulades de Puigcerdà quedant enrere.

La vall enfonsada en la foscor.

I, més amunt, entre les muntanyes, un estany on la tradició assegurava que es reunien els qui havien fet un pacte amb el diable.

Malniu no era un lloc escollit a l’atzar.

Situat a les muntanyes de Meranges, a més de dos mil metres d’altitud, l’estany ja formava part de l’imaginari de la bruixeria cerdana.

Les seves aigües eren l’escenari d’històries que parlaven de reunions nocturnes, rituals i presències que només apareixien quan els camins quedaven deserts.

La història d’Aldonça va donar un rostre a aquelles creences.

El d’una nena que afirmava haver-hi arribat volant.

Però mentre les llegendes situaven el perill entre les muntanyes, Aldonça tenia davant seu una amenaça molt més immediata.

El tribunal.

En aquells anys, les acusacions de bruixeria havien desencadenat una persecució ferotge en moltes poblacions catalanes. Dones que havien estat assenyalades pels seus veïns acabaven empresonades, jutjades i, en nombrosos casos, executades.

Aldonça va tenir un destí diferent.

El comissari inquisitorial va decidir deixar-la en llibertat per la seva curta edat, però la va amonestar i li va advertir que podia rebre un càstig molt més sever si continuava amb aquelles pràctiques.

La Bruixeta de Bellver va sobreviure.

Però la seva fama es va apagar.

La nena que havia estat buscada per guarir malalties va haver d’abandonar allò que l’havia fet coneguda.

I la seva història va quedar atrapada entre dos mons.

El dels documents judicials, que conserven el record de la seva detenció.

I el de les llegendes, que encara la fan volar de nit cap a l’estany de Malniu.

Han passat més de quatre-cents anys.

Avui, els excursionistes arriben fins a aquell estany per contemplar les muntanyes reflectides a l’aigua. Durant el dia, Malniu pot semblar un dels racons més tranquils de la Cerdanya.

Però quan cau la nit, el paisatge recupera alguna cosa de la seva antiga solitud.

Els arbres es converteixen en ombres.

Les muntanyes desapareixen darrere la foscor.

I l’aigua queda immòbil, com si esperés.

La tradició diu que, segles enrere, les bruixes hi arribaven volant des dels pobles de la vall.

Entre elles, una nena de Bellver.

Una nena que va explicar haver vist i fet coses que ningú no hauria esperat sentir d’algú de la seva edat.

Potser el més inquietant d’aquesta història no és imaginar les bruixes travessant el cel.

És pensar en aquella criatura davant del tribunal, parlant d’un indret perdut entre les muntanyes, d’una reunió nocturna i d’un home que l’esperava a la teulada.

Perquè els noms dels jutges i dels acusadors han anat desapareixent de la memòria popular.

Però el d’Aldonça Rossa continua viu.

I cada vegada que algú torna a explicar la seva història, la Bruixeta de Bellver emprèn de nou aquell viatge impossible.

Cap a un estany on, segons les velles llegendes, les bruixes no anaven a amagar-se del dimoni.

Hi anaven a trobar-lo.