La Pesanta: el misteri que dorm entre els volcans de la Garrotxa
L’any 1926, a la Vall de Bianya, encara es recollien històries sobre una criatura que només apareixia quan tothom dormia.
No era una llegenda nova. Feia temps que corria de boca en boca, entre masies, famílies i nits llargues en què qualsevol soroll semblava arribar de més lluny del que tocava.
La història sempre començava d’una manera semblant.
Algú dormia.
De sobte, obria els ulls.
Era conscient que era al seu llit, que la casa continuava en silenci i que encara era de nit.
Però no podia moure’s.
Intentava girar el cap. Res.
Intentava aixecar un braç. Res.
Intentava cridar.
Tampoc.
I llavors arribava el pitjor.
El pes.
Una pressió forta damunt del pit, com si alguna cosa s’hi hagués assegut i l’estigués esclafant lentament.
A la Garrotxa, aquell pes tenia nom.
La Pesanta.
Les versions antigues la descriuen com una mena de gos enorme, negre i cobert d’un pèl espès. Però no era ben bé un gos. Hi havia alguna cosa estranya en el seu cos.
Alguns relats explicaven que tenia extremitats semblants a mans humanes, amb un forat al mig. Altres parlaven de potes de ferro, tan pesants que semblaven fetes per enfonsar el pit de qui dormia.
No necessitava atacar.
Només havia d’entrar.
I ningú no sabia ben bé com ho feia.
En algunes versions podia passar per sota d’una porta, per una esquerda o fins i tot per llocs on cap animal hauria pogut passar. La nit era el seu territori.
Durant el dia, la llegenda diu que desapareixia.
I a la Garrotxa, una terra de muntanyes, boscos i volcans adormits, hi havia qui assegurava que s’amagava precisament allà: entre els cràters volcànics, esperant que tornés la foscor.
Imaginar-ho no costa gaire.
Una masia apartada de la Vall de Bianya.
Una nit d’hivern.
Fora, els camps foscos.
El vent movent els arbres.
Més enllà, les formes negres dels volcans.
I dins la casa, una família dormint.
Ningú no sent com entra.
Ningú no veu res.
Fins que algú obre els ulls.
La por a la Pesanta era prou real perquè també existissin maneres de protegir-se’n.
Una de les més curioses consistia a deixar grans de mill a prop del lloc per on es creia que podia entrar.
Segons la tradició, la criatura no podia resistir-se a recollir-los.
Però aquí apareixia un dels detalls més estranys de la llegenda.
Les seves mans estaven foradades.
Agafava els grans.
Li queien.
Els tornava a agafar.
I li tornaven a caure.
Una vegada.
I una altra.
I una altra.
La idea era mantenir-la ocupada tota la nit.
Quan començava a clarejar, la Pesanta havia de marxar.
Aquella vegada no havia arribat fins al dormitori.
Pot semblar una història creada per espantar criatures, però la Pesanta va formar part durant molt de temps de l’imaginari popular de la Garrotxa. Les històries recollides a Santa Margarida de Bianya l’any 1926 demostren que la llegenda ja circulava oralment molt abans que algú decidís deixar-la per escrit.
I aquí és on la història es torna encara més inquietant.
Perquè avui sabem que existeix un fenomen que s’assembla molt al que explicaven aquelles persones.
La paràlisi del son.
De vegades, durant el pas entre el son i la vigília, una persona pot recuperar la consciència mentre el cos continua temporalment immòbil.
Obre els ulls.
Sap on és.
Però no pot moure’s.
Ni parlar.
Ni aixecar-se.
I en alguns casos passa una cosa encara més estranya.
La persona sent que no està sola.
Pot notar una presència al costat del llit.
Veure una ombra.
Creure que hi ha una figura dins l’habitació.
I, sobretot, sentir una pressió intensa damunt del pit.
Exactament el que durant generacions s’havia atribuït a la Pesanta.
Potser aquí hi ha una part de la resposta.
Potser fa dos-cents anys, o més, algú es va despertar en plena nit en una masia de la Garrotxa i va viure un episodi de paràlisi del son.
No sabia què li estava passant.
No coneixia cap explicació mèdica.
Només sabia que estava despert, que no podia moure’s i que alguna cosa invisible semblava tenir-lo atrapat contra el llit.
L’endemà ho devia explicar.
Algú ja havia sentit una història semblant.
Algú potser la va sentir anys després.
I així, de casa en casa, la llegenda va continuar creixent.
Avui coneixem molt millor el funcionament del son.
Les masies tenen llum.
Els camins ja no queden completament a les fosques.
I els volcans de la Garrotxa continuen adormits.
Però la paràlisi del son encara existeix.
I encara avui hi ha persones que obren els ulls enmig de la nit, intenten moure’s i descobreixen que no poden.
Durant uns segons no hi ha ciència.
No hi ha explicacions.
Només una habitació fosca.
Una presència.
I aquell pes sobre el pit.
A la Garrotxa, abans que ningú sabés desgranar què passava realment en aquelles nits, aquell misteri ja tenia nom.
La Pesanta.
Més capítols de Girona Misteriosa
