La serp de la font d’en Pericot: el tresor maleït de Sant Daniel

Girona Misteriosa

La serp de la font d’en Pericot: el tresor maleït de Sant Daniel

Hi havia una època en què els habitants de la vall de Sant Daniel temien acostar-se a una font amagada entre la vegetació. No era un lloc maleït per cap encanteri, ni s’hi havia produït cap tragèdia que expliqués aquella por.

Era molt pitjor.

Alguna cosa vivia allà.

Una criatura que s’arrossegava entre les roques, que s’amagava sota les ombres del bosc i que havia convertit aquell racó en el seu territori.

Una serp.

Però no una serp com les que es podien trobar als marges dels camins.

La tradició parlava d’un monstre d’una grandària descomunal, amb un cos prou poderós per esclafar un home i unes mandíbules capaces de convertir qualsevol imprudència en una sentència de mort.

Ningú no sabia d’on havia sortit.

Ningú no recordava quan havia aparegut per primera vegada.

Només sabien que era allà.

I que qui s’acostava massa a la font corria el risc de no tornar-ne.

Aquell indret era conegut com la font d’en Pericot.

I tenia una particularitat extraordinària.

De la font no brollava aigua.

Brollava oli.

Un oli tan bo que hauria pogut convertir aquell racó de la vall en una font de riquesa per als seus habitants. Però ningú no gosava anar-hi a omplir cap recipient.

El monstre vigilava.

La serp s’havia convertit en l’amo d’aquell indret. S’amagava entre les roques i la vegetació, i la seva presència era suficient perquè els habitants dels voltants preferissin renunciar a aquell regal impossible de la natura.

Perquè la criatura no es limitava a espantar els intrusos.

Segons la llegenda, els devorava.

La por es va estendre fins que la font va quedar pràcticament abandonada.

Però hi havia una cosa que ningú no sabia.

El monstre guardava un secret.

I aquell secret brillava.

Un pagès de la contrada, encuriosit per les històries que circulaven sobre la bèstia, va decidir observar-la sense acostar-s’hi. Volia descobrir els seus moviments, entendre els seus costums i saber si existia alguna manera d’aprofitar la font sense acabar entre les seves mandíbules.

Va esperar.

I aleshores va veure una cosa que no hauria imaginat mai.

La serp portava una pedra preciosa entre les dents.

Una joia que brillava amb una intensitat extraordinària, com si la criatura hagués arrencat un fragment de llum de les profunditats de la terra.

El pagès va observar que, quan la serp s’acostava a beure, deixava la pedra a terra.

Només durant uns instants.

Després tornava a agafar-la amb la boca.

Aquella pedra era el seu tresor.

I, aparentment, no estava disposada a separar-se’n.

El pagès va començar a pensar en la possibilitat d’apoderar-se de la joia.

Sabia que acostar-se a la bèstia era una bogeria. Un sol moviment en fals podia costar-li la vida. La força d’aquell cos monstruós era molt superior a la de qualsevol home.

No podia enfrontar-s’hi.

Havia de trobar una manera d’enganyar-la.

I va idear una trampa tan estranya com perillosa.

Va aconseguir un barril de vi buit, prou gran per amagar-s’hi a dins. Després va travessar-ne la fusta amb llargs claus de ferro, disposats de manera que les puntes sobresortissin cap a l’exterior.

Tot el barril va quedar eriçat de punxes.

També hi va preparar una petita obertura per poder treure el braç.

Aquella construcció era el seu únic refugi.

Si la serp el descobria, no tindria espai per fugir.

Si la bèstia aconseguia trencar la fusta, quedaria completament indefens.

Però el pagès havia comprès una cosa.

La serp podia tenir una força monstruosa.

I precisament aquella força podia convertir-se en la seva perdició.

Va arribar el moment.

Amagat dins el barril, l’home va esperar que la criatura s’acostés a la font.

La serp va aparèixer.

El seu cos enorme avançava entre les roques, arrossegant-se cap al lloc on acostumava a beure.

Entre les mandíbules duia la pedra.

La joia resplendia mentre el monstre s’aproximava.

El pagès no podia permetre’s cap error.

La criatura va arribar a la font.

Va deixar la pedra a terra.

I va abaixar el cap per beure.

Aquell era l’instant que l’home havia estat esperant.

Va treure el braç per l’obertura del barril i va agafar la joia.

Però la serp se’n va adonar.

I aleshores va començar l’horror.

La bèstia es va llançar contra el barril.

El seu cos immens es va enroscar al voltant de la fusta, envoltant-la amb una força capaç d’esclafar-la.

El pagès havia quedat atrapat dins la seva pròpia trampa.

A fora, el monstre estrenyia.

Una volta.

Una altra.

El barril cruixia sota la pressió.

Però cada vegada que la serp intentava aixafar-lo, les puntes de ferro se li clavaven més profundament al cos.

La bèstia continuava estrenyent.

I com més força feia, més es feria.

Els claus penetraven a la seva carn.

El monstre s’agitava, furiós, sense deixar anar la presa.

L’home continuava tancat dins el barril, mentre la lluita es convertia en un combat desesperat entre la força de la criatura i els ferros que li esquinçaven el cos.

La serp va començar a retorçar-se violentament.

El barril es movia amb ella.

Tots dos van rodolar pel terreny, entre les roques i la vegetació, fins que van acabar precipitant-se cap al riu Galligants.

La bèstia encara lluitava.

Encara intentava esclafar aquell estrany objecte que li havia robat el tresor.

Però cada moviment li enfonsava més les punxes.

Finalment, la serp va morir.

El monstre que havia mantingut atemorits els habitants de Sant Daniel havia estat vençut.

I no per una espasa.

Ni per un exèrcit.

Sinó per un pagès que havia convertit la força de la criatura en la seva pròpia condemna.

Quan l’home va aconseguir sortir del barril, encara conservava la pedra preciosa.

La joia que el monstre havia protegit amb tanta ferocitat.

La mateixa que havia estat a punt de costar-li la vida.

La tradició explica que, agraït per haver sobreviscut, el pagès va oferir aquella pedra a la Mare de Déu de la Catedral de Girona, on hauria acabat adornant la seva corona durant les celebracions de l’Assumpció.

Però la joia no és el que ha mantingut viva aquesta història durant generacions.

És la serp.

Aquella criatura que, segons la llegenda, havia fet seva una font extraordinària i que devorava qualsevol persona que gosés acostar-s’hi.

Una bèstia que guardava un tresor entre les mandíbules i que va morir intentant recuperar-lo.

Amb el pas dels segles, la font d’en Pericot va deixar de ser aquell indret temut de les antigues narracions. Els camins van canviar, el paisatge es va transformar i la història del monstre va quedar refugiada en la memòria popular.

Però les llegendes més antigues tenen una manera peculiar de resistir el pas del temps.

No necessiten que ningú les hagi vist.

Només necessiten que algú recordi per què, durant tant de temps, hi havia un lloc on ningú no s’atrevia a entrar.

I a la vall de Sant Daniel encara queda el record d’una serp que no es conformava amb custodiar una font.

També custodiava alguna cosa que considerava seva.

Una pedra que no deixava anar ni per beure.

Un tresor pel qual va lluitar fins a morir.

Perquè hi ha monstres que maten per alimentar-se.

Però la serp d’en Pericot matava, sobretot, perquè ningú no s’acostés a allò que guardava entre les dents.

Més capítols de Girona Misteriosa

Foto / Girona360
PublicidadJulia Carpintero Rich. Pintor en Salt y Girona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *