La noia del revolt de Bàscara
A Bàscara hi ha una història que fa massa anys que es repeteix per ser només una ocurrència.
Ja corria de boca en boca quan les carreteres eren més fosques, els cotxes feien més soroll i travessar de nit aquell tram vora el Fluvià volia dir conduir gairebé a cegues si baixava la boira.
La història parlava d’una noia.
Sempre d’una noia.
Apareixia sola al marge de la carretera, prop del revolt que baixa cap al pont. No feia grans gestos. No cridava. No corria darrere dels cotxes.
Esperava.
I potser això era el pitjor.
Els qui deien haver-la vista coincidien en una cosa: semblava completament normal. Una jove que necessitava que algú l’acostés a algun lloc. Res més.
Alguns passaven de llarg.
Altres frenaven.
I ella pujava.
Però no s’asseia al costat del conductor.
S’asseia darrere.
Aquest detall s’ha conservat durant dècades.
El conductor reprenia la marxa i, durant una estona, només se sentia el motor. Si li preguntava on anava, la resposta era curta. De vegades ni això.
La noia mirava per la finestra.
La carretera baixava.
El riu s’acostava.
I poc abans del revolt, ella parlava.
—Ves més a poc a poc.
No cridava.
No semblava espantada.
Ho deia com qui ja sap què passarà si no ho fas.
El conductor frenava.
Superava el revolt.
I aleshores, potser per donar-li les gràcies, potser perquè aquell silenci començava a resultar estrany, mirava pel retrovisor.
El seient del darrere era buit.
La porta no s’havia obert.
Ningú havia baixat.
No hi havia ningú caminant pel voral.
Només carretera.
I boira.
Amb els anys, la història va créixer. Com creixen totes les històries que ningú no aconsegueix enterrar del tot.
Es va començar a dir que aquella noia havia mort precisament allà, en un accident. Que coneixia massa bé aquell revolt perquè havia estat l’últim que havia vist.
I encara hi havia una cosa més.
Un nom.
Durant un temps, expliquen, la noia del revolt de Bàscara va tenir nom.
Algú el va recordar. Algú el va relacionar amb una mort a la carretera. Algú devia pronunciar-lo moltes vegades abans que els anys comencessin a esborrar-lo.
Però el nom es va perdre.
La noia, no.
I potser per això la història inquieta més ara que fa cinquanta anys.
Perquè un fantasma sense nom pot ser qualsevol cosa.
Però un fantasma que un dia en va tenir un és una altra història.
Hi ha conductors que asseguren no haver vist mai cap noia al marge de la carretera, però sí una silueta al retrovisor.
Només un instant.
Una cara.
Uns cabells foscos.
Algú assegut darrere.
Quan es giren, no hi ha ningú.
Altres expliquen haver sentit una veu dins del cotxe.
Una frase curta.
Sempre la mateixa.
—Més a poc a poc.
I després res.
Ni una ombra.
Ni un moviment.
Només aquell revolt acostant-se sota els fars.
Potser tot té una explicació.
La boira enganya. El cansament també. I una història repetida durant dècades acaba trobant persones disposades a jurar que l’han viscuda.
Però hi ha una cosa curiosa amb les llegendes.
Les que són completament inventades acostumen a canviar molt.
Aquesta ha conservat durant anys les mateixes peces.
La carretera.
El revolt.
La noia asseguda darrere.
L’avís.
I el seient buit.
Així que, si alguna nit travesses Bàscara i la boira ha baixat fins al Fluvià, no pensis en fantasmes. Mira la carretera.
I si, poc abans del revolt, una veu de dona et diu des del seient del darrere:
—Més a poc a poc.
No miris pel retrovisor.
Perquè potser el que hi veuràs no és la noia.
Potser ets tu, assegut al seu costat.
Més capítols de Girona Misteriosa
